El fenomen del desenvolupament ha suscitat un interès constant entre pedagogs i teòrics de l’educació.
El motiu d’aquest interès resulta evident, ja que en educació és del tot necessari adequar els estímuls al receptor.
Els educadors, a través de mil i una metodologies, formes, sistemes o maneres, sempre som, al capdavall, elements estimulants. I el receptor, que és el propi sistema nerviós del nen i la nena, varia en la seva pròpia essència per mor dels fenòmens psíquics, químics i biològics que es produeixen com a conseqüència de la pròpia acció dels estímuls en incidir sobre ell.
La relació estreta entre estimulació, maduració i desenvolupament queda palesa des de la primera concepció del sistema.
La interacció entre el subjecte i el seu perientorn és tan estreta, tan íntima, que, en els seus inicis, resulta francament impossible establir límits objectius, precisos i clars entre ambdós.
A mesura que aquesta relació causal provoqui com a efecte la maduració, el desenvolupament i, per tant, la identitat del subjecte, s’aniran classificant progressivament les característiques que el delimiten del seu entorn i li confereixen una realitat objectiva “per se”, però, en cap moment d’aquest procés, aquesta identitat serà tal que pugui subsistir aïllada d’aquest món complex que l’envolta, l’amara i el travessa.
El subjecte sempre ho és en raó del seu entorn.
- El desenvolupament constitueix un procés que es produeix al llarg del temps i com a conseqüència de l’acció d’un estímul adequat sobre un receptor idoni.
- El temps és una variable que només requereix caràcters suficientment constants en la gestió de grans masses.
- Quan s’estudien grups petits o fins i tot ens interessen fenòmens individuals, s’aprecien variacions molt importants en el valor del temps.
- La influència del projecte genètic resulta indiscutible tant en la qualitat del desenvolupament com en el seu ritme de realització.
- La influència del projecte genètic és també una variable interdependent de la qualitat, quantitat i adequació dels estímuls rebuts pel receptor, però no hem d’oblidar que alhora, els estímuls només poden ser qualificats en raó de l’estat del receptor, cosa que ens porta de nou al projecte genètic.
- El desenvolupament, doncs, s’ha de considerar com el resultat d’una interacció absolutament interdependent entre el projecte genètic, la circumstància posicional que viu en aquest moment el subjecte receptor i la qualitat objectiva de tipus físic-químic que es pot atorgar als estímuls.
La metodologia CEMEDETE pretén que el desenvolupament de cada nen i nena sigui en funció de la seva pròpia persona humana i entenent aquesta essència com a identitat, estabilitat, tolerància i equilibri, en les seves relacions amb el medi, tant interior com exterior.
El mètode CEMEDETE pretén proposar als educadors una sèrie de formes d’estimulació i de relació amb el nen i la nena que, en cada moment, s’adaptin al màxim a l’estat maduratiu del receptor, amb la finalitat que, sigui quina sigui la maduresa d’aquest, la sèrie d’estímuls s’apropi tant com sigui possible al punt òptim.
Òptima serà aquella situació que més i millor contribueixi als processos maduratius globals de la persona.
No defensem la velocitat dels aprenentatges, ni la quantitat o qualitat dels coneixements, com a únic valor a tenir en compte a l’hora de fer balanç dels resultats d’una metodologia educativa.
El desenvolupament no s’ha de mesurar sota el denominador comú de l’edat sinó sota el denominador comú de l’harmonia.
Del llibre: Nivells harmònics del desenvolupament. J. Moyá Trilla i col·laboradors. PAIDAC 1986.
